Sensibilitat

Fa uns dies vaig presenciar una escena paupèrrima d'atenció de un pare als seus fills: ens situem en un vagó del metro de Barcelona. Asseguts en el vagó hi havia un pare amb els seus dos fills, de dos i cinc anys aproximadament. El més gran, ja amb cert domini de les noves tecnologies li demanava al pare de jugar amb el seu smart phone. Com que el pare no li feia cas, el nen insistia amb més energia i desesperació. Per altre banda, el menut de dos anys prenia primer pla davant del pare, ja que poc deia, però feia moneries per a rebre l'atenció del pare.

El pare no sé què volia aconseguir amb l'estratègia de deixar el seu fill aïllat i no percebut. En tot cas, era el que pitjor podia fer. Aquesta espècie de vuit que es feia al nen mesclat amb la excessiva atenció del pare cap al més petit no és gens productiu. I d'aquí en podem extreure dos qüestions: és necessari que els infants juguin a edats tant baixes a les consoles? I, és aquest mètode efectiu per què deixi les consoles el nen? Com diria Rousseau, per evitar que els infants no es "pertorbin" i vagin pel mal camí, s'ha de suprimir l'element problemàtic, és a dir, eliminar els jocs del mòbil. I sembla que ens estiguem deixant el menut de dos anys, però també és negativa una excessiva atenció. No per què es faci més gran la bombolla de l'egocentrisme infantil, sinó per que també afecta de retruc al germà.